Llei del Canvi Climàtic de Catalunya: una aposta estratègica

Per: David Maruny

Un pas estratègic important

El Parlament de Catalunya va aprovar la LLEI 16/2017, de l’1 d’agost, del canvi climàtic. És un pas important per dotar de rellevància la problemàtica associada a la crisi climàtica mundial i establir estratègies pròpies per fer-hi front.

El preàmbul de la Llei del Canvi Climàtic repassa extensament l’estat actual de coneixement i de les accions de lluita mundial contra el canvi climàtic. Potser hi faltarien les visions dels qui diuen que ja fem tard, que ens cal plantejar altres tipus d’accions més enllà de les que promou la Unió Europea i que són el fonament d’aquesta Llei del Canvi Climàtic.

La Llei del Canvi Climàtic persegueix, bàsicament, les finalitats d’acció següents:

  1. Aconseguir que Catalunya redueixi les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i afavorir la transició cap a una economia baixa en carboni, amb un objectiu de reducció del 40% respecte l’any base (1990) per al 2030, del 65% per al 2040 i del 100% per al 2050.
  2. Crear un Fons Climàtic per finançar les polítiques de mitigació i adaptació al canvi climàtic. Aquest Fons Climàtic servirà, entre d’altres, per impulsar el foment de les renovables; descentralitzar xarxes i fomentar l’autoconsum elèctric; fomentar els habitatges energèticament eficients i la mobilitat sostenible; l’eficiència i l’estalvi d’aigua; la conservació de la biodiversitat; la modificació de processos de producció; la recerca i la innovació; o la reducció de la vulnerabilitat dels sectors econòmics. El Fons Climàtic es nodrirà fonamentalment del 50% de l’impost sobre les emissions de CO2, i dos nous impostos: sobre les activitats econòmiques potencialment més contaminants que generen diòxid de carboni, i sobre les emissions portuàries de grans vaixells.
  3. Promoure i garantir la coordinació de totes les administracions públiques catalanes, i fomentar la participació de la ciutadania, dels agents socials i dels agents econòmics.
  4. Investigar i aplicar noves tecnologies per reduir la dependència energètica de Catalunya de recursos energètics externs.

Evolució d’emissions a Catalunya

Des del 1990 (any base de referència), les emissions totals de GEH van seguir una evolució creixent fins al 2005, any que va marcar un pic històric d’emissions i a partir del qual es va iniciar un canvi de tendència. Això no obstant, la crisi econòmica ha contribuït clarament a les reduccions de les emissions a Catalunya, i en aquest sentit destaca la disminució en els sectors industrial i del transport a partir de l’any 2008. L’any 2015, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle es va situar un 12% d’increment respecte les del 1990.

La desitjada recuperació econòmica tendirà a fer créixer les emissions i caldrà assolir els objectius previstos a la Llei del Canvi Climàtic en aquesta disjuntiva (reducció del 40% el 2030!), posant èmfasi en aquells sectors més generadors. En promig, de l’ordre del 64% de les emissions són conseqüència de l’activitat industrial i del transport conjuntament (36% indústria i 28% transport). Les activitats de combustió del sector energètic suposen de l’ordre del 13% d’emissions, seguida de l’activitat agrícola i ramadera (10%), el sector residencial (8%) i els residus (5%).

Aspectes regulats per la Llei

La Llei del Canvi Climàtic tracta els temes de mitigació (reducció d’emissions, pressupostos de carboni, inventari d’emissions i d’embornals de CO2), d’adaptació (reducció de la vulnerabilitat de la població, dels sectors socioeconòmics i dels ecosistemes, i incorporació de l’anàlisi de la resiliència al canvi climàtic en la planificació), i del compromís de l’Administració en matèria de canvi climàtic.  Però sobretot, tracta de polítiques sectorials i de fiscalitat ambiental.

Els aspectes regulats per la Llei són força genèrics: compromisos d’informació periòdica, de planificació de reducció d’emissions, d’accions a tenir en compte en les diferents polítiques sectorials,…

Segurament es troba a faltar un mapa conceptual del conjunt de la Llei, per saber si tot el que es proposa forma un conjunt coherent i especialment, quines són les condicions socioeconòmiques i tècniques que permetran l’èxit dels objectius de la Llei del Canvi Climàtic.

El més concret de la Llei és la regulació detallada de l’impost sobre les emissions de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica en les categories M1 (turismes), N1 (vehicles comercials de menys de 3.500 kg) i motocicletes. Aquesta és la principal font de finançament del Fons Climàtic i deriva de la LLEI 5/2017, del 28 de març (capítol IX).

Aquest impost no aplica a la flota de camions (els més contaminants) ni a vehicles oficials. A més, hi ha altres raons per la qual el RACC considera que no és un impost just.

D’altra banda, la Llei de Canvi Climàtic tracta per separat diferents àmbits de política sectorial (articles 14 al 27):  Agricultura i ramaderia; Pesca i aqüicultura;  Aigua; Biodiversitat; Boscos i gestió forestal; Energia; Indústria, serveis i comerç; Infraestructures; Residus; Salut; Transports i mobilitat; Turisme; Formació professional, universitats i recerca; i Urbanisme i habitatge. Alguns són més genèrics que d’altres, però n’hi ha amb compromisos i objectius ben interessants.

Polítiques d’energia

Segons la Llei del Canvi Climàtic, les mesures que s’adoptin en matèria d’energia han d’anar encaminades a la transició energètica cap a un model 100% renovable, desnuclearitzat (amb un pla de tancament no més enllà del 2027) i descarbonitzat, neutre en emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, que redueixi la vulnerabilitat del sistema energètic català (generació distribuïda, autoconsum,…) i garanteixi el dret a l’accés a l’energia com a bé comú.

És una clara aposta per l’energia renovable, que es vol que el 2030 signifiqui el 50% de participació en el sistema elèctric català, i del 100% el 2050. Es parla de tot el sistema elèctric català, que en aquests anys d’aplicació de la Llei estarà influenciat per l’auge de la mobilitat elèctrica. Però no queda clar si es compta amb aquest fenomen a l’hora de fer l’impuls a aquest model energètic i determinar els objectius a assolir en polítiques d’energia.

En tot cas, la Llei compromet al Govern a adoptar les propostes normatives pertinents per agilitzar la tramitació de parcs eòlics i també amb relació a l’autoconsum d’electricitat solar fotovoltaica, per a afavorir la implantació de les tecnologies de generació elèctrica distribuïda als edificis, amb una gestió activa de la demanda i producció d’energia elèctrica i amb el suport de les tecnologies d’emmagatzematge d’energia, per a reduir els consums energètics, maximitzar les capacitats del sistema elèctric i millorar-ne la sostenibilitat ambiental i econòmica global.

A més, compromet al Govern també a:

  • El 2020 un mínim del 70% del consum d’energia elèctrica total del conjunt dels departaments de la Generalitat i els organismes que en depenen ha de procedir de fonts renovables. El 2030 n’ha de procedir el 100%.  (No queda clar si han de provenir de fonts renovables del sistema elèctric català o poden ser d’importació…)
  • El 2020 un mínim del 20% del consum energètic total del conjunt de les instal·lacions públiques de gestió de residus, de sanejament d’aigües residuals urbanes i de potabilització d’aigua la gestió de les quals és competència dels departaments de la Generalitat o dels organismes que en depenen ha de procedir de fonts pròpies d’origen renovable.  (Aquí sí que s’especifica que han de procedir de fonts pròpies de les instal·lacions).

Polítiques en transports i mobilitat

D’acord amb la Llei del Canvi Climàtic, les mesures que s’adoptin en matèria de transports i mobilitat han d’anar encaminades a reduir la vulnerabilitat i les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, per a avançar cap a un model de transport públic, col·lectiu i intermodal que no es basi en la tinença de vehicle privat i que fomenti l’ús generalitzat del transport públic i altres formes de transport sostenible sense emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.

Gairebé res! Fa anys que hi ha política de model de transport públic i de mobilitat, sovint desvinculada de la política d’infraestructures… Quin és el marc mental que proposa la Llei per desenvolupar i assolir objectius mesurables en aquest àmbit?  Si la Llei exclou de l’impost sobre les emissions de CO2 el transport pesat de mercaderies, com s’incentiva el transport sostenible en aquest àmbit?

Alhora, la Llei contempla habilitar incentius econòmics i administratius per millorar l’eficiència energètica del parc de vehicles, conjuntament amb el foment de la gratuïtat de les zones d’aparcament per als vehicles que utilitzen energies renovables fins que aquests no siguin el 80% del total del parc mòbil. Podria haver-hi una certa contradicció entre això i el model de transport públic, especialment, perquè enlloc s’indica si per assolir els objectius generals cal plantejar la reducció del total del parc mòbil de vehicles privats.

L’aposta pel vehicle elèctric és clara. Per Llei, s’ha de garantir que les infraestructures elèctriques tinguin suficient capacitat per a atendre la demanda addicional d’electricitat que comportarà la transició cap al vehicle elèctric i que s’adeqüin a la mobilitat elèctrica i a l’electrificació del transport. Manca també l’explicació del marc general que permetrà fer possible aquesta garantia.

En tot cas, la Llei compromet al Govern a que el 100% de la flota pública de la Generalitat sigui elèctrica el 2030 i que el 30% de renovació del parc de vehicles sigui elèctric el 2025. Un objectiu ambiciós, però positiu.  I no és l’únic. La Llei també es fixa els objectius següents:

  • Promoure les mesures necessàries en el sector de l’automoció perquè els vehicles motoritzats nous no siguin de combustió interna fòssil a partir del 2030 i perquè el sector de l’automoció passi d’un model exclusiu de cavalls fiscals a un d’emissions contaminants.
  • Reduir en un 50% la dependència dels combustibles fòssils, especialment dels derivats del petroli en l’àmbit del transport rodat i dels ports de mercaderies i esportius en l’horitzó de l’any 2040.

Queden anys per córrer, però no val a badar que ja se sap que totes les previsions acaben sent optimistes 😉

Polítiques en urbanisme i habitatge

Tal com diu la Llei del Canvi Climàtic, les mesures que s’adoptin en matèria d’urbanisme i habitatge han d’anar encaminades a un canvi de model urbanístic que prioritzi la rehabilitació del parc d’habitatges i els edificis de consum energètic gairebé nul i a reduir la vulnerabilitat i les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.

S’aposta per tal que les noves àrees residencials siguin el màxim d’autosuficients energèticament i es dissenyin d’acord amb la jerarquia de criteris següent: reduir la demanda energètica, ésser eficients en el disseny dels sistemes que cobreixen la demanda energètica, aprofitar els recursos energètics locals, promoure l’ús de materials de construcció de baix impacte ambiental i compensar les emissions de diòxid de carboni derivat de l’impacte energètic dels edificis amb parcs de generació a partir de fonts renovables.

El foment de l’ús d’energia provinent de fonts renovables en el sector de l’edificació prioritza les que no generen un transvasament cap a altres contaminants amb impactes locals.  Es refereix a l’extensió descontrolada de l’ús de la biomassa? Aquesta font d’energia renovable d’emissions neutres (sempre que siguin recursos locals) però no nul·les pot tenir altres impactes locals (olors, fums,..). Seria interessant disposar del marc mental de la Llei en aquest sentit… Només a l’apartat de Boscos i gestió forestal de la Llei del Canvi Climàtic es parla del subministrament sostenible de biomassa forestal per a substituir combustibles fòssils en la producció tèrmica.

En tot cas, la Llei compromet al Govern a promoure, entre d’altres:

  • L’ús de fonts d’energia renovable per a la calefacció, la refrigeració i l’aigua calenta sanitària, i de solucions constructives, tant estructurals com de tancaments altament eficients energèticament.
  • La construcció amb criteris bioclimàtics amb l’objectiu que el 2020 els nous edificis construïts siguin de consum energètic gairebé nul.
  • L’impuls de polítiques actives que fomentin la rehabilitació energètica del parc d’habitatges i el millorament de l’estalvi i l’eficiència energètics. S’ha de prioritzar l’accessibilitat i l’eficiència energètica d’edificis i habitatges amb aprofitament d’energia renovable, i ha de cobrir la necessitat d’actuació sobre un mínim de 50.000 habitatges anuals.
  • La reserva de punts de càrrega de vehicles elèctrics en els centres de treball i edificis públics.
  • El garantiment, en els nous desenvolupaments urbanístics, de la provisió energètica amb fonts d’energia 100% renovables, sigui per connexió a la xarxa de consum sigui facilitant l’autoconsum o, si escau, construint xarxes tancades.

Segurament també estaria bé tenir una priorització d’àmbits d’actuació en aquest sentit, perquè no té la mateixa necessitat de rehabilitació energètica un parc d’habitatges situat en zones interiors de Catalunya que situat a la línia de costa, per exemple.

El colofó de les disposicions finals: la garantia d’accés als recursos bàsics d’energia i aigua

Per la seva rellevància, malgrat el redactat de la Llei sigui del tipus declaració d’intencions, reproduïm el text original de la disposició final Setena de la Llei del Canvi Climàtic:

1. El Govern i, si escau, els ens locals, en l’àmbit de les competències respectives, amb l’objectiu de garantir l’accés universal de tota la població a un consum mínim vital de determinats recursos bàsics, han d’impulsar els mecanismes prestacionals necessaris per a garantir-lo en el cas de subministraments d’energia elèctrica, combustibles no carburants i aigua.

2. D’acord amb l’apartat 1, s’han de dissenyar els mecanismes prestacionals necessaris per a assegurar el mínim vital en els subministraments d’energia elèctrica, combustibles no carburants i aigua per a la població en situació de pobresa i risc d’exclusió social.

3. Els departaments competents en matèria de benestar social, energia i aigua i, si escau, els ens locals han de definir les condicions i la metodologia que permetin d’establir el consum mínim d’energia i aigua necessaris per a assegurar la cobertura del mínim vital per a la població en situació de pobresa i risc d’exclusió social.

El text aboca a grans objectius, que ja fa alguns anys que es treballen en el marc de la problemàtica de pobresa energètica que pateix Catalunya. Per això sorprèn que encara es parli de definir metodologia per establir el consum mínim d’energia i aigua necessaris per a assegurar la cobertura del mínim vital. A més, es parla de pensar mecanismes prestacionals…  No caldria parlar d’un model de finançament del sistema energètic català socialment just? I de potenciar l’ús d’energia renovable prioritàriament en els casos de precarietat de subministres d’energia? Quin seria el marc mental de la Llei en tot això?

I és clar que cal garantir les cobertures de subministraments bàsics! Però i si les famílies en aquesta situació els toca pagar l’impost sobre emissions de CO2 del seu vehicle imprescindible? No es pot pensar en un sistema més fàcil?  I en aquest sentit… com lliga tot això amb la LLEI 14/2017, del 20 de juliol, de la renda garantida de ciutadania?

Preguntes que ens queden per reflexionar conjuntament un altre dia 🙂