Com fem durar les iniciatives col·lectives?

Per: Didac Ferrer.

Fa uns dies vam cloure el segon aplec d‘agricultura urbana, i una cosa que ens interessava era compartir diferents maneres d’organitzar projectes col·lectius. Moltes iniciatives de transformació social, com poden ser els horts comunitaris, col·lectius o socials, neixen amb molta emoció al principi, i per diversos motius, acaben esvaïnt-se. Quins són els elements clau que poden fer-les robustes al pas del temps? Aquestes idees poden servir tant per un hort, com per qualsevol altre projecte, perquè les quatre idees bàsiques són rellevants per tota aventura organitzada entre diverses persones.

D’entrada, aclarim una mica alguns dels termes que apliquem. “Col·lectiu”: que ho fan diferents persones conjuntament; “Comunitari”: que és de la comunitat, que pertany a un grup; “Connectiu”: estableix lligams estrets; “Cooperatiu” / “Col·laboratiu”: Treballar amb altres (en comú) per assolir un fi.

A partir d’aquí, hem de fer-nos diferents preguntes claus. La primera, és preguntar-nos què mou a les persones sumar-se a un projecte col·lectiu. És important entendre que hi ha aspectes relacionats amb la motivació intrínseca de les persones, com són la il·lusió, les ganes d’aprendre, els valors ecològics, o el compromís social. Però també són motivadors alguns factors extrínsecs, com fer noves relacions, aconseguir incentius, oportunitats o recursos, o obtenir reconeixement. No tots els elements motivadors funcionen igual, i aquells que provenen “de dins” solen ser més duradors. Conèixer i compartir quin és el motiu de les persones quan s’involucren en un projecte ens ajuda a saber si hi ha sintonia.

Col·laborant a l'hortUna segona pregunta clau és sobre els rols de les diferents persones dins del projecte. Els equips on hi ha diversitat de rols funcionen molt millor, sobretot si coincideixen amb treure el millor de cadascú. Hi ha moltes definicions dels rols, però ens agrada, per als projectes en xarxa, la divisió “animalística” que fa tejeredes: articuladors (aranyes), líders (lleons), polinitzadors (abelles), cuidadors i astuts (guineus), participants actius (formigues) i passius (ossos). Tots aporten un rol necessari, i sol ser útil dedicar una estona a pensar-hi junts. Es pot fer d’una manera simpàtica i positivitzant el que aporta cada rol.

Una tercera pregunta que ens hem de fer és quanta organització necessitem. Es pot visualitzar bé en l’eix “caòrdic”. En un extrem, un projecte col·lectiu massa poc organitzat corre el risc de generar apatia, por o ansietat entre els participants. Tots coneixem iniciatives on la manca d’un mínim de regles bàsiques fa que al final apareguin conflictes ben ràpidament, i l’energia per resoldre’ls pot ser més alta que la que cal per prevenir-los.  A l’altre extrem, massa ordre i control pot fer massa rígid el projecte, matar la creativitat o oprimir la iniciativa. I això ens porta a la pregunta següent.

caórdicos

Es tracta de trobar l’equilibri entre l’acció individual i la compartida. Tots necessitem -i agraïm- un espai de llibertat individual per realitzar-nos, però un projecte col·laboratiu és molt més que la suma d’accions individuals. Acompanyats, anem molt més lluny. Però si cal pactar cada decisió entre tots, si he de consensuar cada pas que faig, puc entrar en un bloqueig desmotivador. Quan volem trobar el punt d’equilibri per a l’organització col·lectiva de les tasques en un hort social, a Tarpuna fem servir l’equalitzador. No dóna respostes màgiques, però ens ajuda a trobar l’equilibri entre allò individual i allò col·lectiu. Primer identifiquem els grans àmbits de funcions que cal fer. La producció, la gestió de compres, de les vendes, les infraestructures, etc., Totes elles poden organitzar-se cadascú pel seu compte, o de forma conjunta. Podem posar el botó d’aquest equalitzador a l’extrem esquerre (cadascú s’espavila), o a l’extrem dret (ho fem junts). Per exemple, pot tenir sentit posar en comú la producció que cadascúha fet individualment i fer una acció comercial conjunta. O compartir les eines i el sistema de reg. La idea no és dir quin model és el bo, sinó que els participants al projecte decideixin prèviament on es volen situar en aquest eix per a cadascuna de les funcions, i després es reparteixin els rols.

En la gestió col·lectiva, sempre hi haurà conflictes. Però si volem fer durar una iniciativa col·lectiva, és més probable que puguem gestionar-los si hem fet madurar abans el model d’organització del projecte. Si totes i tots hem pres consciència que cal dedicar temps a compartir les motivacions, entendre les complementarietats i les visions diferents, dotar-nos d’unes regles bàsiques i triar junts el model d’organització, haurem aconseguit empoderar-nos per fer avançar la iniciativa molt més lluny.