Un eslògan i quatre idees per repensar els residus

Didac Ferrer, soci fundador i col·laborador de Tarpuna.

Fa uns dies ens vam trobar a les jornades de Tarpuna per reflexionar sobre experiències de projectes pedagògics i de sensibilització ciutadana i la seva contribució a un canvi radical de mentalitat i de paradigma: de l’actual gestió lineal dels residus urbans (compro-utilitzo-llenço) a una gestió necessàriament circular basada en la seva valorització.

La jornada -virtual, quin remei- va ser molt fructífera, el primer dia vam escalfar motors escoltant les experiències de persones que havien liderat projectes o que tenen responsabilitats de gestió, i  vam dedicar el segon dia a generar algunes idees superant la fredor digital. D’aquestes, en faig una síntesi amb collita pròpia.

Sense convivialitat no canviarem res

Preocupar-se per gestionar bé els residus és preocupar-se pel bé comú, i no pot ser un acte purament individual. Les cures s’aprenen en tribus, en contextos col·lectius, on imitem i ens emocionem, dos aspectes fonamentals per aprendre i canviar. De l’experiència dels Mestres compostaires de Brussel·les ens enduem la idea de fer trobades i activitats per celebrar junts quan fem activitats de responsabilitat col·lectiva. 

La missió de les campanyes o accions comunicatives no ha de ser que et quedis amb una cantarella d’eslogan. El que cal fer és apoderar el ciutadà per tal que pugui entendre que calen projectes com el de La Escalera, a Madrid. Com diuen, “la vida és un problema comú i cal resoldre’l en comunitat”. La gestió de residus forma part dels problemes importants de la vida, i sinó mirem com funciona la natura, reina experta de la vida, i veurem que el problema dels residus va ser un dels primers que va solucionar.

Dues experiències que generen convivialitat poden ser la Biblioteques de les coses de Sant Martí o la Mapathon de residus que vam organitzar fa uns dies des de Tarpuna, però n’hi ha tantes com es vulgui.

No parlem de residus-contenidors, sinó de productes-materials.

“Hola, avui parlarem dels residus”. Quin paaaaal, pensen tots mentre ja agafen el mòbil. En efecte, d’experiències com les del Toni Aymemí de CapGira són molt inspiradores.

Pensant en les meves filles adolescents, “Sabeu què cal per fer el jersei de la Billie Eilish?” podria ser una millor manera de començar una activitat…

Deixar de centrar els esforços educatius en donar regles mnemotècniques de colors de contenidors, i posar-los en donar informació  interessant, de qualitat, rellevant, útil per prendre decisions conscients de compra, ús, reutilització, reparació, reciclatge, etc., i que et facin sentir que pots fer una cosa útil perquè l’has entès de veritat.

Durant la jornada, algú va fer caure un mite, i és que aquella afirmació que són els infants que eduquen els pares i les famílies en temes de reciclatge no s’ha comprovat certa. Almenys a mi, em va xocar. Per tant, sisplau no li passem tot el marrón a l’escola i fem la feina a casa, on eduquem amb el que llencem.

L’objectiu és entendre d’on vénen i on van les coses, i prendre decisions.

Qui no ha sentit “Tu et mates a separar i després ho barregen tot”. La traçabilitat és fonamental, tothom va coincidir que era una peça angular de la confiança del sistema. Però portem anys que les campanyes o les accions se centren en “TU has de fer això, nosaltres ja ens ocupem de la resta”. 

El repte educatiu va més enllà de tenir informació transparent, cal integrar de forma comprensible i segons cada context la complexitat del sistema (tot està relacionat, la matèria no es crea ni es destrueix, etc.), i evitar fer-ho de forma complicada (trossegem i cadascú s’ocupa d’un trosset sense veure el tot). 

Cal tenir criteris propis, perquè són moltíssimes les decisions que afecten els cicles de vida dels materials: Què compro? Com cuino? Què utilitzo per anar a comprar? On guardo les sobres? Com enquaderno el treball?  Qui va a tirar la brossa? Quines reformes podríem fer a casa? Que li poso per berenar el fill? Què li regalem per nadal?

Ja n’hi ha prou de responsabilitzar el ciutadà alhora que se l’infantilitza. Calen projectes que  apoderin, que generin confiança i que tinguin sentits comuns. 

Parlem de l’orgànica?

Encara sento molta gent parlar de l’ “orgànic” quan es refereix a la fracció resta. Emoticona de desesperació (!)  Aquest és el lloc on estem, per tant el marge de millora és enorme. I aquest és el repte de futur, a l’orgànic ens hi va la vida. I no ho dic en pla metafòric, realment és així. Tancar el cicle de la matèria orgànica que trobem en tot el procés d’alimentació és indispensable per fertilitzar els camps i no empobrir-los sense fi, i compensar-ho amb fertilitzants insostenibles. La matèria orgànica representa avui un percentatge molt important dels residus, i és una prioritat de sostenibilitat a Europa.

Durant els primers 20-30 anys de recollida selectiva, l’esforç s’ha posat en els altres materials, els “nousvinguts” que embolicaven la troca: plàstics, metalls, bricks, electrònica, tèxtil… A banda que s’ha fet malament, i que caldria estendre solucions com els sistemes de dipòsit, devolució i retorn d’envasos, que sí que funcionen, hem muntat un sistema complicat on l’orgànica ha estat l’últim mico, l’hem barrejada i amagada, i a sobre els sistemes de separació de la fracció orgànica pensats “en macro” tampoc han resultat exitosos. Fa anys un amic que en sap em va dir: fins que no tanquem tant els cicles que entenguem que mengem el que produïm amb el que llencem a l’orgànica, no separarem bé. El projecte Revolta, la darrera aposta de Tarpuna, va cap aquí.

Doncs potser, com a conclusió de les jornades, ja ho tindríem: Si ja “Som el que mengem”, també “Som el que llencem”, com va dir el Josep Maria Vallès en un moment de la trobada.