4 anys viatjant per l’emprenedoria social

Per: Didac Ferrer

Més o menys quan Stéphane Hessel publicava "Indigneu-vos!" vam iniciar l'aventura de crear la cooperativa Tarpuna, a la que avui deixo de treballar-hi. Jo tenia ganes de respirar nous aires, sentir-me útil, aprendre coses noves i dedicar-me professionalment a alguna cosa més creativa, col·lectiva, transformadora i emocionant. Portava més de catorze anys passats treballant a la universitat, primer com a investigador, i després com a responsable de projectes i equips de sostenibilitat. Bufaven els aires del 15M i veia clar que més enllà de la protesta, calia passar a l'acció. Molt decebut com tanta altra gent de la gestió pública i de la política, també de certes derives de la meva universitat, em preguntava on valia la pena dedicar els meus esforços professionals. Entre d'altres, aquest article del Peter Drucker em va inspirar. Posar en marxa una iniciativa amb finalitat social podia ser un bon lloc. Amb altres persones, ens va il·lusionar això de l'emprenedoria social i ens hi vam tirar de cap.

Vam imaginar la cooperativa Tarpuna com un viver obert d'iniciatives locals de transformació social que contribuíssin a fer un món més just i sostenible (que és el mateix, segons com). Era per nosaltres -és encara- un projecte utòpic i alhora de pràctica, que volia omplir un buit i partia sense gaires models de referència. El meu propòsit era experimentar si es podia crear una mena de "fàbrica de sostenibilitat". Una organització que, com més funcionés, més sostenibilitat generés. Sense deixar la meva feina a la UPC, hi he dedicat moltes hores, passió i energia, èxits i fracassos, i he pensat que podia ser útil compartir alguns dels meus aprenentatges i nous interrogants. Tot el que deixo a continuació és en forma massa simple, desordenada, potser banal, perquè mereixerien molta més reflexió, però tampoc no vull atabalar a ningú i ja ho trobo massa llarg. Si t'interessa estirar algun fil, només cal que em contactis i estaré encantat de compartir-ho.

Convé dedicar-te a allò que et surt bé
Crec que he pogut fer a Tarpuna el que se'm dóna millor. M'agrada imaginar, prototipar, experimentar, i crear els espais per fer tot això col·laborativament. Fer-ho en àmbits que em motiven i preocupen personalment, i en els que puc posar en valor el que he après. També he vist el que no em surt tan bé: fer funcionar la màquina no és el meu fort. Especialment, els números no m'interessen, m'avorreixen i acabo no aportant gran cosa. Mirar-me el balanç de situació em resulta soporífer. I ja no et dic fer tasques recurrents o justificacions de projectes. Haver trobat gent amb tanta tenacitat com el JosepMaria, el David o el German ha estat una gran sort.

El difícil art de fer créixer els projectes i l'equip alhora
Ha estat la col·laboració amb les persones el que m'ha donat les millors satisfaccions, moments, idees i solucions. El truc no estava en la tecnologia, ni en les eines, sinó en la il·lusió i els valors compartits. Però també és cert que els problemes més grans sempre han vingut de les persones. Trobar-ne de compatibles i complementàries no és mai fàcil. Hem dedicat grans esforços a resoldre problemes personals, però diria que no és que haguem tingut "mala sort" ni que hagi estat un "error del sistema", sinó que forma part de tota acció col·lectiva i ens passa a tothom, oi? Saber cuidar, entendre, acompanyar i empoderar les persones és un art en el que som principiants i al que crec que encara donem massa poca importància. Durant els dos primers anys vam créixer massa ràpid, fins a vuit persones, i una bona crisi ens va fer retornar a ser quatre. Ara marxo jo, però l'equip necessita tornar a créixer, esperem que havent après dels errors.

Hi ha riscos en treballar col·laborativament amb una estructura massa minsa
Per necessitat i per disseny, a Tarpuna hem aplicat noves formes de treballar. Pels que sigueu excursionistes, hem anat en tècnica "alpina" ben lleugera més que no pas amb un "himalayisme" pesant. Descentralitzats, dispersos a un radi de 80km, hem treballat com hem pogut: cadascú des de casa seva, als horaris que podíem, i per trobar-nos hem arofitat sales de reunions gratuïtes dels equipaments públics més diversos, però sobretot a base d’entorns virtuals (googledrives, skypes, whatsapps i trucades múltiples). La meva experiència confirma el que diu molta gent: és imprescindible combinar-ho amb la trobada "física" regular. Els problemes s'amplifiquen amb massa virtualitat i la mediació tecnologica no substitueix una mirada o un cop a l'espatlla. Recordo que l'Albert Cañigueral em deia fa uns anys que, per evitar els perills de la virtualitat excessiva, a Ouishare tenen un principi i tot: en diuen MPRL (Meet People in Real Life).

Com s'aplica la coherència quan declares uns principis tan utòpics com la justícia social o la sostenibilitat?
Diria que la coherència és una virtut d'equilibri, no d'absoluts. Per poder arrancar, ens hem menjat amb patates uns quants principis sagrats dels alternatius. Hem fet servir Google Apps for business, hem rebut diners de La Caixa i de Compo. I ja no vull calcular els km que hem fet en cotxe, però seria més d'alguna volta al planeta. No ho trivialitzo, perquè la consciència autocrítica es imprescindible. Però l'excés de dramatisme en aquestes qüestions paralitza, i nosaltres crec que hem anat trobant el "nostre" punt d'equilibri. Hem repetit moltes vegades que creàvem una entitat sens ànim de lucre, però també sense ànim de pèrdues. La sostenibilitat econòmica és cabdal i tensiona els principis. En parlava darrerament el company de Tarpuna Josep Maria Vallès en un post recent. Dèiem que no volíem viure de subvencions i ho hem aconseguit: aquestes només han representat un 11% en el darrer exercici, amb una facturació d'uns 200.000€. La resta, prové de vendes de serveis i productes que algú (públic o privat) està disposat a pagar.

Consultoria amb els peus bruts
Tarpuna no és una consultora, però fa consultoria. Hi ha un espai per a aquesta activitat que no es centra en vendre receptes màgiques ni en el "copiar i enganxar", sinó en l'aprendre fent i compartint, centrada en les persones, més basada en la dinamització de processos d’empoerament col·lectiu que en els powerpoints impressionants. Alguns que m'inspiren en diuen "consultoria artesana". Nosaltres n'hem dit "consultoria amb els peus bruts". El gran valor del que crec que aporta avui Tarpuna (i que algú està diposat a pagar) prové d'experiències viscudes i patides en pròpia pell, creant horts socials, treballant l'estalvi energètic o la fabricació social amb escoles o amb persones en risc d'exclusió. És un procés compartit, i tan important és l'actitud del qui fa la consultoria com de qui l'encarrega. Per sort, cada vegada hi ha més persones a l'administració o a les entitats que saben donar valor i encarregar aquest tipus de feines.

Poques de les "meves idees genials" són bones
No és or tot el que llueix. La cultura de la "idea genial" està sobredimensionada, especialment en àmbits complexos on el que es tracta és de "millorar la societat" o "fer un món millor". Les bones idees només ho són si "la societat" les acredita com a tal, i això ni es immediat ni fàcil. Que jo pensi que la meva idea és bona no vol dir res, i he vist que la millor manera de resoldre-ho és plantejar els processos de canvi amb enfocaments de co-creació i de disseny empàtic per assegurar que les idees neixin amb una apropiació col·lectiva. Va ser per mi una lliçó exemplar tot el procés del projecte infinitloop (que ara ha mutat en untresor.org/), una idea meva que -ingenu jo- em vaig creure que era genial i que ha costat esforços ingents implantar. Cal per tant una bona dosi d'humilitat, sí, però això no treu que per aprendre (i desaprendre) cal anar provant i arriscant.

El cooperativisme és un món antic ple de futur
Una de les coses que m'ha semblat molt interessant d'aquests anys és conèixer molt millor el món del cooperativisme. Sense ser-ne a priori un fan incondicional, he anat veient que és un dels models organitzatius més potents per sortir d’una lògica capitalista que ens ha acaparat tots els racons i podrit socialment. El model és molt interessant, però com tantes altres coses el secret no està en l'eina o la forma jurídica, sinó en la seva aplicació a la pràctica. Cooperar i col·laborar genuïnament és molt més difícil que competir, però molt més interessant i socialment transformador. Des de dins, he pogut veure com el sector de l'economia social i solidària creix com un bosc: no se'l sent, però és impressionant i prometedor. Mentrestant, els vells arbres (IBEX i altres mamuts indexats) fan molt soroll, sobretot quan cauen.

Resistir els cants de sirena
En contrapunt a l'anterior, cal també dir que s'ha mitificat la figura de l'emprenedor social per crear una trampa a la que fàcilment hem caigut. Hi ha necessitat de glorificar els herois "correctors" d'un sistema pervers. Utilitzant-los per a omplir programes de jornades, vendre nous cursos d'escoles de negocis, o fer amable la foto d'un alcalde o empresari modern. Els mitjans s'apunten al carro i amplifiquen aquesta visió, com ho podien fer amb la dels cooperants fa uns anys. És molt gratificant per a l'ego d'un mateix ser vist com aquest heroi, i escoltar els seus cants de sirena i entrar en un joc de vanitats més proper del "business-as-usual" que del canvi social. Les xarxes socials et fan sentir molt més important del que ets, i després ve la crua realitat: els resultats i els impactes no es correlacionen amb el teu "soroll" a la xarxa, el nombre de seguidors o d'"elevator pitch" que facis a IESE.

Jo he tingut els meus petits moments de glòria, com quan vaig sortir a la contra de El Periodico o vaig fer una presentació sobre la catifa vermella del TEDxBarcelona. Confesso que m'ho vaig passar molt bé, i crec que ha estat útil per a la difusió de la feina que fem, però la meva lliçó personal és que convé tocar de peus a terra. La realitat pura i dura és per exemple que jo no em puc guanyar les garrofes que necessitem a casa si només treballés a Tarpuna. De moment, a la universitat em paguen molt millor. La majoria dels emprenedors socials que he conegut posen diners de la seva butxaca per fer realitat els seus projectes, viuen amb una parella que té el sou assegurat o tenen una vida molt precària. Però sí, sortim a les fotos i ens sentim importants quan ens conviden amb un keynote speech…

Emprendre per intraprendre millor
M'emporto un munt d'idees cap a la gestió pública. És molt interessant passar per l'experiència d'haver de guanyar-te els clients i les garrofes cada mes, concretar els serveis o productes en coses tangibles i no perdre el temps que ningú no està diposat a pagar, perquè no genera valor. Però també genera una pressió que ofega i pot derivar en una cursa al resultat i una visió reduccionista.

Es pot fer transformació social molt compromesa des de l'àmbit públic, hi ha instruments molt potents i palanques de canvi que tot emprenedor social somniaria. Per mi, el problema és que cal canviar d'arrel els valors dominants en el sector públic. La cultura hauria de ser molt més propera a la que es respira en un entorn cooperatiu i socialment compromès, doncs el que tenim entre mans els treballadors públics (fer funcionar les coses de tots) s'hi assembla molt.

El dia nomes té 24h
Però per què deixo ara Tarpuna? Ho faig per una necessitat de sostenibilitat personal i familiar. Un principi de la sostenibilitat és assumir els límits. No es pot estar a tot arreu, ni vull fer-me l'heroi. Compaginar-ho amb una altra feina i una família nombrosa ha estat costós per a tothom (i jo era qui tenia els minuts de glòria…). De fet el moment és bo, hem superat els anys més difícils. Per exemple, ja portem dos exercicis amb resultats positius.

I per acabar…
Desitjo el millor als meus amics i companys que cointinuen, i agraeixo a la vida aquesta experiència d’aprenentatge tant intensa. Animo a tot treballador públic que no ho hagi fet a endinsar-se al món de l’economia social. I ara, en aquesta nova fase, puc dedicar encara més energia a aprendre moltes coses noves amb el Programa Nexus24 de comunitats col·laboratives de la UPC, una feina creativa, col·lectiva, transformadora i emocionant. Era el que buscava, no? Roda al món i torna al Born.